Feeds:
Entrades
Comentaris

Rastres…

Una manera de saber la presència de gall fer a una zona és mitjançant la recerca de femtes, una de les avantatges en el cas d’aquesta espècie, és que hi ha diferència de mida entre el mascle i la femella, essent les primeres més grans que les segones, el que permet amb una mica de pràctica, avaluar la proporció d’uns i altres aproximadament.

mascle-i-femellaCagades de femella a l’esquerra i de mascle a la dreta

Petjades

L’hivern és un moment prou bó per trobar rastres del gall fer, la seva tendència a pasar-lo en zones elevades i nevades, alimentant-se de poc més que de fulles de pi, fa que els rastre de les seves petjades quedi marcat clar sobre la neu.

petjades de masclePetjades de mascle

petjades de femellaPetjades de femella

Una mica d’història

Desprès de la Guerra Civil, el gall fer va anar agafant relevància social com a peça de caça, essent una espècie “de prestigi”. L’any 1970 es va declarar la seva veda a Cantabria i a Catalunya als anys 70 estava regulat l’aprofitament cinegètic, però no s’inclou al Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades fins a l’any 1990 i es va incloure com a d’interès especial, passant a catalogar-se com d’en perill d’extinció a partir del 2005. Va ésser als anys 70 quan es van extingir a nivell local en diverses zones. Actualment les poblacions més abundants a Catalunya es troben al Pallars Sobirà.

Un recurs simple per veure la incidència al llarg dels anys d’un tema, és emprar l’hemeroteca del diari La Vanguardia, fent una recerca podem expresar-la en format gràfic i veure el nombre de vegades que ha estat publicat en aquest diari.

En el cas del gall fer, si fem la recerca emprant “urogallo” nom d’aquesta espècie en castellà tenim que hi ha 1529 entrades des de l’ú de febrer de 1881 quan es va començar a publicar el diari.

gall-fer1L’any 1968, amb 285 entrades va ésser el que va tenir més entrades. Aquest pic als anys setanta coincideix amb l’època en que va declarar-se la veda, la inclussió l’any 1990 al catàleg d’espècies amenaçades no va tenir un resó similar.

Altres espècies com el linx, el voltor negre o el trencalòs donen 24274, 1083 i 198 entrades respectivament, de manera que veiem que no és una espècie estrella com pugui ésser el primer, però es troba destacada respecte a altres força conegudes com el trencalòs, de manera que podem considerar que té la seva dosi de protagonisme.

El cas d’Escòcia

El gall fer va extingir-se de manera natural al segle XVII a Anglaterra, es considera extingit a Irlanda des de 1790 i a Escòcia des de 1785. Factors als que s’atribueix aquests fets són:

  • Accelerada destrucció i fragmentació del seu hàbitat
  • Una sèrie d’estius més freds i humits en el que es coneix com la “petita edat de gel” del segle XVII que segurament va afectar a la supervivència de les cries
  • La caça continuada

Per a recuperar les poblacions es va tornar a introduir amb exemplars traslocats des de Suècia entre 1837 i 1838, i, considerant que tenien éxit, es van fer posteriors repoblacions, que van portar una distribució molt àmplia al llarg del seu hàbitat potencial i un increment de la població que es mantenia estable excepte per una disminució a la Segona Guerra Mundial, que no va dificultar la recuperació posterior i que als inicis del 1970 s’estimés que la població era de 20.000 individus.

Des de llavors el números han anat decreixent de manera que Catt, estima entre els anys 1992 i 1994, una població de 2000 o 3000 exemplars. Als anys 1998 -1999 Wilkinson calcula que la població està als voltants del 1000 individus, de manera que la preocupació és si a Escòcia es dirigeixen cap a una segona extinció d’aquesta espècie.

El cant del gall fer

En època de cel, el gall fer cerca zones una mica obertes, planeres i amb grans arbres amb branques horitzontals en les que pot emetre el seu cant per atreure les femelles, voleu veure com és?, dons aquí teniu un video:
Capercaillie on ARKive

Tradicionalment s’han diferenciat 12 subespècies de gall fer tenint en compte caràcters morfològics:

Subespècie Distribució
Tetrao urogallus cantabricus Muntanyes de Cantàbria
Tetrao urogallus aquitanicus Pirineu català i francès
Tetrao urogallus major Jura (França), Alps, Bohèmia (Txecoslovàquia), Carpats (Romania)  
Tetrao urogallus rudolfi Carpats (Romania), Balcans
Tetrao urogallus karelicus Finlàndia
Tetrao urogallus urogallus Noruega
Tetrao urogallus pleskei Rússia (Moscow, Kaluga, Ivanovo, Tver), Bielorússia
Tetrao urogallus volgensis Rússia (República de Mordovia, Sudest)
Tetrao urogallus obsoletus Rússia (Arkhangelsk, Tumen), Sibèria
Tetrao urogallus uralensis Rússia (Urals, Kirov, Repúblic a de Komis)
Tetrao urogallus lonnbergi Rússia (Murmansk), Peninsula Kola
Tetrao urogallus taczanowskii Sibèria centra fins Altaï

Diversos treballs han posat en qüestió aquest fet, a Finlàndia posen en dubte que realment tinguin tres subespècies atès que no han trobat diferències significatives, treballs de philogenètica al llarg de tota l’àrea de distribució com els de Olivier (2007) o Segelbacher (2003 i 2007), demostren diferències entre els individus de Cantabria i Pirineus, amb certa relació amb alguns de Romania, i més proximitat de l’esperada morfològicament en alguns indrets.

La genètica ha de clarificar en els propers anys, amb molta més precissió, quines subespècies tenim realment i quins caràcters que, fins ara s’havien considerat suficients per a definir que es tractava de subespècies diferents, no són prou determinants per fer aquesta diferenciació.