Feeds:
Entrades
Comentaris

Modelització de la idoneïtat del medi pel gall fer (Tetrao urogallus) a Catalunya emprant mètodes de modelització de màxima entropia
Ramon Alturo1, Lluís Brotons2, Pere Pons1

1Universitat de Girona
2Centre Tecnològic Forestal de Catalunya
Keywords:
Connectivitat
Hàbitat
Maxent
Zones de cant

Abstract

La fragmentació i l’ús cada cop més intens del territori és una de les principals amenaces per a espècies sensibles a la pertorbació com el gall fer, el coneixement de la idoneïtat del territori per a la seva presència permet planificar i gestionar més acuradament les zones on el podem trobar, evitant així problemes de connectivitat entre poblacions i afectar-la accidentalment. Aquest estudi determina, emprant el software Maxent com a eina de modelització, quines zones de Catalunya són potencialment més idònies per la espècie i com variables ambientals com l’alçada, el tipus d’hàbitat i l’orientació són les que tenen una incidència més elevada en determinar l’aptitud. S’analitzen també altres variables ambientals que no resulten ésser tant determinants. El treball mostra com la modelització pot donar eines per a una gestió del territori i conservació d’espècies protegides.

Introducció

El gall fer (Tetrao urogallus) es troba inclòs en la Directiva Hàbitats en els annexos I, II i III, surt al conveni de Berna a l’annex II, es considera vulnerable en el catàleg d’espècies amenaçades d’Espanya i en el Llibre Vermell dels Vertebrats d’Espanya consta com a espècie en perill d’extinció. També està protegit a la normativa catalana i declarada com a sensible. Les poblacions de gall fer de Catalunya són les més importants a nivell peninsular i una de les millors al sud d’Europa, amb el valor afegit de trobar-se diferenciades genèticament de la resta de poblacions europees (Segelbacher i Piertney, 2007). A Catalunya es troba la subespècie Tetrao urogallus aquitanicus, tot i que, estudis genètics indiquen que les poblacions dels Pirineus estan relacionades amb les poblacions Cantàbriques (Duriez et al, 2007), les quals fins ara es venen considerant una altra subespècie, Tetrao urogallus cantabricus.
Una de les singularitat de la espècie és ocupar diferents hàbitats en l’època en que es reprodueix o època de cant, en la de cria i en la d’hivernada, el que fa, juntament a la seva sensibilitat a la presència d’activitat humana, que sigui complex tant determinar la seva àrea de distribució, com mantenir zones preservades amb les condicions que requereix la espècie. Alguns estudis que simplifiquen aquesta distribució a dues èpoques una de cel i cria a la primavera i estiu i una altra a la tardor i hivern (Quevedo et al, 2006), però els mateixos autors diferencien en altres estudis posteriors les zones de primavera de les d’estiu (Bañuelos et al, 2008).
Actualment existeix informació cartogràfica basada en les zones on es coneix la cria i publicada en l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya (Estrada et al, 2004), també s’han fet anàlisis en base a aquestes dades i que estudien els problemes de connectivitat dels hàbitat (Pascual-Hotal i Saura, 2008).
Tot i que, amb les dades que consten pel gall fer en l’esmentat Atles (Canut et al, 2004), ja es disposava de una radiografia de l’espècie així com d’un apreciable nombre de dades, el Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) de la Generalitat de Catalunya, va fer l’any un esforç per fer una radiografia de l’estat de les poblacions de gall fer (Tetrao urogallus) a Catalunya, fent un cens de totes les zones de cant de les que es tenien indicis (Canut et al, 2005). Aquestes dades han estat mantingudes i completades en successius censos d’anys posteriors i encara s’estan determinant les zones de cria i d’hivernada.
La predicció de les zones més idònies per a espècies protegides ens permeten no solament prospectar aquestes a la recerca de nous individus, si no que també permet encaminar la gestió que es fa del territori, a l’afavorir la seva expansió cap a zones que són aptes però on no n’hi ha. Així també és útil per establir plans de repoblació o reintroducció, determinar zones on interessen millores d’hàbitat pel seu potencial o en les que cal establir figures de protecció.
En el cas del gall fer, la població de Catalunya, estimada en més de 500 exemplars si solament comptabilitzem mascles (Canut et al, 2005), semblaria que no estaria amenaçada atès que queda molt per sobre dels 470 exemplars (entre mascles i femelles) que els models donen per zones de topografia també abrupta com els Alps Bàvars (Grimm i Storch, 2000). Però les dades de les poblacions tant del Pirineu com de les muntanyes Cantàbriques (Robles et al, 2005), marquen una tendència a la baixa, especialment en les segones.
Cal tenir en compte que les zones muntanyoses on viu el gall fer, estan separades per valls amb una activitat humana que dificulta la seva propagació i que, en la mateixa muntanya, hi ha infraestructures, zones urbanitzades i activitats com pistes d’esquí, que poden dificultar la connectivitat. La modelització de les zones més adients ens pot servir en aquest sentit per mantenir aquesta connectivitat i mides de població viables, de fet les eines per modelització d’espècies són cada cop més emprades com a eines per a donar respostes en biologia i gestió de la conservació (Côté i Reynolds, 2002).
Així la modelització es una eina cada cop més emprada en àrees de coneixement lligades al medi natural com són la biogeografia, l’ecologia, la conservació o el control d’espècies invasores (Anderson et al, 2003). Això fa que hi hagi un ampli ventall d’opcions per a predir l’hàbitat de distribució potencial d’una espècie a partir d’un nombre limitat de dades i una sèrie de variables ambientals (Elith et al, 2006), la qual cosa facilita emprar models adients a les dades de les que disposem.
En el marc d’un màster oficial en gestió ambiental de la Universitat de Girona, l’objectiu d’aquest treball és definir la idoneïtat del territori per a les zones de cant del gall fer a Catalunya, anant més enllà de les dades de l’Àtles citat, que es queda en dades de presència i més concretament centrar-nos en l’àrea del Pirineu i PrePirineu, que és on el podem trobar (Pascual-Hortal i Saura, 2008), treballant a partir de les dades conegudes de zones de cant per determinar altres que potser també ho són o que presenten un bon potencial.
No entrarem en l’anàlisi de les zones de cria i d’hivernada, normalment diferenciades, ni en les relacions entre les tres zones, que haurien d’ésser objecte d’estudis posteriors.
Tot i que es preferible poder treballar amb dades de presència i absència, atès que en el cas d’ocells els models semblen donar millor resultats que els que es basen únicament en dades de presència (Brotons et al, 2004), cal tenir en compte que aquests darrers s’han anat desenvolupant, per resultar normalment més factible disposar únicament d’aquest tipus de dades. Posteriors estudis mostren noves eines de predicció que donen resultats de qualitats similars (Elith et al, 2006 i Phillips, 2008). Cal tenir en compte en la tria d’un model quina és la finalitat per tal de trobar el que s’ajusti millor als nostres objectius, sense que actualment estigui prou clara aquesta qüestió (Elith i Graham, 2009)
Els models basats en dades de presència, únicament requereixen a més, una sèrie de variables ambientals de predicció topogràfiques, climatològiques, edàfiques, biogeogràfiques (Phillips i Dudík, 2008), que permeten la construcció del model.

Material i mètodes

Dades emprades

Les dades de les zones de cant de gall han estat facilitades pel Departament de Medi Ambient i Habitatge, més concretament pel Servei de Flora, Fauna i Animals de Companyia. Es tracta dels resultats del seguiment fet l’any 2005 al llarg de totes les zones de cant de Catalunya completades amb les revisions fetes durant els següents anys. Els censos dels anys 2006-2009 ha servit per confirmar la presència en algunes zones on no quedava clar el nombre exacte de mascles que cantaven, completar aquelles zones de cant que no es van poder revisar i determinar possibles noves zones. Amb aquesta finalitat s’han fet censos amb hide (tendes de campanya camuflades) i escoltes de matinada per tal de confirmar o descartar algunes dades. També s’han fet prospeccions prèvies de potencials zones d’hivernada, per tal de definir sectors en els que es pot trobar la espècie i localitzar posteriorment les de cant properes.
En el nostre anàlisi analitzarem prèviament tres grups de dades, en primer lloc les referents a indrets on hi ha constància de que hi ha o hi ha hagut un cantader, en segon lloc aquells indrets en els que d’acord amb la informació actual hi ha zones de cant actives i en tercer lloc el nombre de mascles censats en cadascun.
S’ha de tenir en compte que l’ús de Maxent per determinar el model tenint en compte el nombre de galls no és correcte, atès que hi hauria cert grau de dependència entre els registres d’una mateixa zona de cant, sobrevalorant el tipus de condicions que trobem en aquest lloc, la qual cosa podem evitar escollint punts a una distància suficient per evitar l’autocorrelació (Guisan i Therillat, 2000) i per tant introduint un sòl registre per cantader.

Per altra banda, l’ús de dades de cantaders coneguts en el que no s’ha trobat gall fer en els darrers censos podria introduir també un error si la seva desaparició està originada per canvis en les variables ambientals que estem mesurant en aquest moment i que en realitat, actualment, les condicions ja no siguin les idònies.

Es conclou que el grup de dades més adient serà el que avalua les zones amb presència actual contrastada, que és el que farem servir per al model adoptat.

Variables ambientals

Les dades cartogràfiques es van extreure majoritàriament de les que disposa el DMAH en la web http://mediambient.gencat.cat/cat/el_departament/cartografia/fitxes/.
Inicialment vàrem analitzar variables climatològiques, d’hàbitats, geològiques i topogràfiques, aquestes dues darreres procedents de la cartografia 1:50.000 elaborada per l’Institut Cartogràfic de Catalunya i que es poden trobar a la seva web http://www.icc.cat
Pel que fa a la climatologia es van fer servir dades de temperatura, precipitació i radiació mensual i anual, amplitud tèrmica, eficàcia tèrmica estival segons Thornthwaite, dèficit hídric anual, evapotranspiració potencial, règim pluviomètric estacional i del tipus de clima d’acord amb l’índex d’humitat de Thornthwaite. Aquestes dades climàtiques provenen del Atlas climàtic de Catalunya. En el cas de temperatura, radiació i precipitació eren dades tant anuals com mensuals tenint en compte que hi ha estudis que relacionen la climatologia en certes èpoques pot incidir en l’èxit reproductor i la cria i per tant en la presència de poblacions (Moss et al, 2001).
També es van fer servir dades dels hàbitats presents a Catalunya segons la cartografia elaborada en conveni entre el Departament de Medi Ambient (DMA) i la Universitat de Barcelona (UB). Inicialment es van diferenciar tres capes segons si hi havia un, dos o tres tipus d’hàbitat a la zona, separant els primaris, secundaris i terciaris.
En quan a la geologia es va fer servir la elaborada a escala 1:250.000 amb dades de litologia i hidrogeologia.
Amb les dades de corbes de nivell i cursos d’aigua, fent servir els software GIS Miramon v.6.4c (Pons, X. 1994-2008. http://www.creaf.uab.es/MIRAMON/), es va elaborar un model digital d’elevacions, a partir del qual es va generar un mapa de pendents segons percentatge i un d’orientacions, aquest darrer amb vuit categories (N, NE, E…).
Finalment es van considerar una sèrie de variables indicatives de l’activitat humana, com són la distància a a carreteres principals i secundàries, segons dades del Institut Cartogràfic de Catalunya, així com dades extretes de la abans esmentada cartografia d’hàbitats escollint aquelles que indicaven algun tipus d’activitat humana, com zones urbanes, urbanitzacions, explotacions d’àrids o estacions d’esquí.
Teníem així un conjunt de 58 variables, moltes de les quals aportaven molt poc o res al model, o que en part donaven informació ja inclosa per la d’altres variables. Això feia que fos difícil la interpretació del mateix i per tant era recomanable simplificar el nombre de variables a emprar.
Les variables climàtiques eren les més abundant i ens vam centrar en les que afectaven més a l’època de zel i de cria, en la qual té molta importància els insectes per l’alimentació de mares i polls (Moss et al, 2001. Wegge, 2008), tot i que cal tenir en compte que als Alps, Pirineus i Cantabria, la reproducció es dona 3 o 4 setmanes més tard que en les poblacions més la nord (Bañuelos et al, 2008), de manera que el cant comença a l’abril i s’allarga fins al maig. Vam fer servir així dades de radiació, temperatura i precipitació d’abril, maig i juny, per allargar el període des del inici del cant fins a la posta dels ous.
Pel que fa a la resta de les variables es van conservar les dades topogràfiques de l’altitud (mde), pendent i orientació, la litologia com a més representativa del tipus de substrat i el hàbitat dominant tenint en compte que les capes d’hàbitats secundaris no ocupaven tota la zona d’estudi i poden distorsionar el model, encara que tenint en compte que estudis posteriors haurien de caracteritzar les tipologies d’hàbitat per definir millor com incideixen.
Pel que fa a les variables indicatives de l’activitat humana, desprès d’un anàlisi conjunt amb totes les variables i combinacions de les mateixes s’observava que l’aportació al model era poc apreciable per la qual cosa solament es va incloure una única variable que agrupava la distància a qualsevol de les variables inicialment proposades.
Quedava així un conjunt de 15 variables ambientals més fàcil d’interpretar que el grup original i que es preveia podia donar un model prou ajustat, sense grans diferències respecte a si es consideraven la totalitat de les dades.

Metodologia de modelització

Les dades emprades per a la modelització es tractaren amb el software Maxent (Phillips et al, 2006) versió 3.3.1 (http://www.cs.princenton.edu/~schapire/maxent/) que es basa en la teoria que estableix models en base a la màxima entropia, representant la distribució de les espècies com una probabilitat de distribució π sobre un grup X de llocs a la zona d’estudi, derivats de les variables ambientals donades (Phillips i Dudík, 2008)
Maxent permet fer prediccions a partir de informació incomplerta, de manera que coneixent una sèrie de variables estima la probabilitat de trobar l’espècie en l’àrea en estudi. Així permet treballar únicament amb les dades de presència, que són les que teníem, pot treballar amb dades contigües o categòriques i segons estudis comparatius realitzats amb dades d’herbaris de museus emprant diferents metodologies i software, es comporta bé per establir models a escala regional (Elith et al, 2006). A més cal tenir en compte que la versió emprada és posterior a aquest estudi i treballant amb les mateixes dades sembla donar millors resultats (Phillips i Dudík, 2008), especialment per la inclusió d’una nova metodologia d’avaluar les corbes de resposta de les diferents variables a la probabilitat de presència, que té en compte el que considera característiques frontissa que són com quan tenim una relació lineal però essent constant per sota d’un llindar ν. La versió que es va emprar disposava de tres formats de sortida en primer lloc crua, que és un model exponencial, la segona opció donava un valor cumulatiu, que per un valor cru r indica el percentatge de la distribució feta per Maxent que és com a mínim r i, finalment, la tercera opció amb una sortida logística, de valors de probabilitat entre 0 i 1, que per a un valor cru r, tindria un valor de c•r/(1+c•r). Aquesta darrera opció és més intuïtiva d’interpretar, per la qual cosa és la que vam fer servir.
El conjunt de 15 variables ambientals, es van convertir a format raster ASCII que és el que fa servir Maxent , i es van retallar al nord de Catalunya. Aquesta darrera limitació espaial, a més de cercar estudiar la zona on té sentit fer-ho, va obeir també a que uns del mètodes per avaluar la bondat del model és l’AUC o àrea per sota de ROC (corba operada pel receptor), que darrerament ha estat criticat, entre altres motius, perquè és pot obtenir un millor AUC incrementant la zona geogràfica en estudi, el que fem si incloem zones molt llunyanes de les que podem trobar les espècies en estudi (Lobo et al, 2008).
La mida del píxel seleccionada va ésser de 50 m, que es és una mida que ens permetia incloure amb prou precisió l’hàbitat al voltant de la zona de cant, tot i que cal tenir en compte que els models climàtics publicats no tenen tanta precisió, però es va optar per treballar amb aquesta resolució atès que si teníem dades prou detallades d’hàbitats, topogràfiques i litològiques i que Maxent és sensible als canvis de mida del pixel (Guisan et al, 2007), per la qual cosa és convenient fixa prèviament una mida adient al model que ens interessa.

Anàlisis estadístics

Per tal de validar la bondat del model cal disposar d’una sèrie de dades independents, en un cas ideal hauríem de disposar d’un grup de dades recollides de manera independent, de les que no disposem. Una opció per solucionar aquest problema és separar-ne una part, Maxent permet separar aleatòriament un percentatge de les dades per avaluar el model i seguint les indicacions de Huberty (1994), varem fer servir un 70% per calibrar el model i un 30% per fer testejar-lo, el que suposaven 114 i 38 registres per cadascuna de les funcions.
No es van tornar a incloure les dades emprades pel test en el model, atès que aconseguim estimacions més robustes si les dades són independents (Fielding i Bell, 1997).
La primera dada que ens donà Maxent, es informació sobre el que anomena guany i que estaria relacionat estretament amb la desviació i és una mesura de la precisió de l’ajust tant en models additius com lineals (Phillips, Maxent tutorial). El guany indica com de concentrat està el model al voltant de les mostres de presència, de manera que la versemblança seria igual al valor exponencial del guany més gran que la d’un píxel de fons.
Un altre dels estadístics que dona Maxent és l’esmenta’t AUC, que tindria un valor de 1 si el resultat es classifica bé en el 100% dels casos i de 0,5 si es classifica totalment a l’atzar. Dona també la desviació estandard que calcula segons DeLong, DeLong i Clarke-Pearson (1988, equació 2).
Valors d’AUC per sobre de 0,75 es consideren potencialment útils (Elith, 2002), per sobre dels 0,9 es considera que el model és molt ajustat (Sweets, 1988).
Maxent ofereix onze diferents llindars cumulatius o punts de tall (tots els píxels per sota tenen valor 1 i la resta 0), però tot i que hi ha certes indicacions al respecte (Phillips et al, 2006), encara no hi ha una regla general al respecte, cal tenir en compte que, es poden fer servir diferents llindars per aconseguir disminuir els falsos positius, però això comporta un increment dels falsos negatius (Fielding i Bell, 1997).
Per validar les variables ambientals i la seva aportació al model Maxent, a més d’oferir el percentatge d’aportació de cada variable al model, a més disposa d’un test jacknife, que consisteix en modelitzar solament amb una variable i amb tota la resta i comparar els resultats. Aquesta metodologia permet veure quina variables són les que prediuen de manera més efectiva la distribució de les dades, que no tenen perquè coincidir amb el percentatge que expliquen del model i el programa la genera per les dades del model, per les del test i per l’AUC.

Resultats

Una dada sorprenent del primer model que es va desenvolupar va ésser la poca incidència de l’activitat humana en el conjunt del model, que contribuïa al model amb un 0,6%. Per altra banda, l’aportació d’aquesta variable tampoc millorava els seus estadístics, al contrari, els empitjorava lleugerament i mostrava tendències divergents considerada individualment o conjuntament amb la resta de variables ambientals. Cal dir que estudiada individualment, donava un increment de la probabilitat de presència fins a poc desprès dels 1000 m, quan les tendències ja no eren tant clares (gràfic 1). Finalment es va optar per no incorporar aquesta variable del model, no per oblidar-la, si no que considerant que caldria analitzar-la en un futurs estudis més curosament i des d’un prisma diferent.
El model amb les 14 variables ambientals restants, ens va donar una sortida cartogràfica indicativa de la idoneïtat del territori per les zones de cant del gall fer (figura 1). En model va presentar un bon ajust entre la omissió que va predir i la que tenien les mostres emprades pel test (gràfic 2), tot i que cal indicar que a partir d’un llindar cumulatiu del 32%, la omissió testejada quedava per sota, el que podria indicar que hi havia certa autocorrelació espaial entre les dades.
El guany regularitzat del model era de 2,635, no regularitzat era de 2,952 pel model i de 2,659 pel test.
El valor de l’AUC era de 0,988 per les dades i de 0,967 per les dades del test, amb una desviació estàndard de 0,009 (gràfic 3), valors bastant propers a l’ideal de 1 en el que totes les zones quedarien ben classificades i per sobre dels 0,9 a partir dels quals es considera que un model és molt ajustat.
En quant als anàlisis tenint diferents els llindars Maxent va predir un 8% del territori analitzat com a hàbitat potencial, tenint en compte un llindar mínim de presència del model que era prou elevat ,de 9,702. Tot i que el no preveia errades en la predicció en el cas de zones de cant, en el cas del test, les dades donaven una taxa d’errades de 13,2%, és a dir que el 86,8% de dades del test estaven correctament identificades. Aquests resultats estadísticament significatiu amb un p-value <<<0,001.
Les variables que més aportaven al model generat eren, en primer lloc l’alçada i el hàbitat i en un segon terme la orientació, la radiació del més d’abril i la litologia (taula 1).
El rang d’alçades on estimava més probable trobar un cantader es va situar entre els 1400 m i poc més dels 2200. Pel que fa als hàbitats (taula 2), quasi la totalitat dels que feien aportacions al models estaven formats per pi negre (Pinus uncinata), pi roig (Pinus sylvestris) o faig (Fagus sylvatica).
En quant a la resta de les variables, les orientacions més favorables van resultar les més obagues, és a dir, la N, NW i NE i l’orientació SW fins i tot disminuia la probabilitat de que aparegui un cantader. La litologia no tenia una aportació tant important al model però els substrats més favorables és corresponien amb calcàries massives i esculloses del Cretàcic superior, conglomerats, gresos i lutites del Eocè i a gresos arcòsics i conglomerats del Cretàcic superior. Finalment, la radiació del més d’abril més favorable era la compresa entre 18,5 i 21,5 MJ/m2, que es correspon a zones que reben una radiació més aviat alta.
En quan a altres factors climàtics que s’analitzaven, cal tenir en compte que sovint es troben relacionats entre si, la qual cosa desdibuixa l’efecte individual al conjunt del model.
El test jacknife de les dades del model (gràfic 4) i de les de test (gràfic 5), confirmaven que l’altitud i l’hàbitat eren els factors que millor explicaven la distribució de l’hàbitat potencial proposada per Maxent, però en aquest cas, quedava palès que era l’hàbitat qui millor explicava el model assajat. Pel que fa a la resta de les variables, les dades de temperatura eren les que més aportaven.
El test jacknife de l’AUC (gràfic 6) ratificava el esmentat i quedarien a més la litologia i la pluja del més de maig com altres variables que explicaven una part apreciable del model.

Discussió

La cartografia generada té una precisió apreciable, tot i això manté un marge d’error i hi ha casos marcadament diferents de la resta que queden fora de les prediccions, tot i això constitueix una eina de treball prou vàlida en la major part dels casos.
L’aportació al model dels factors climàtics i de la radiació a l’abril, fan pensar que factors microclimàtics poden tenir una incidència apreciable en la distribució de la espècie, tot i que l’anàlisi treballa amb dades massa generals per arribar a conclusions.
El model ens dona no solament les zones on és més probable trobar zones de cant del gall fer, si no que va un pas més enllà i ens dibuixa la idoneïtat del territori per a les mateixes, la qual cosa s’esdevé una important eina de gestió. Les amenaces en forma de noves activitats, urbanitzacions o infraestructures haurien d’ésser avaluades tenint en compte la connectivitat entre territoris i la possibilitat d’intercanvi genètic entre les diferents poblacions.
Per reduir l’error de les zones omeses en el test caldria reduir encara més el àmbit del model ajustant-lo al màxim, tot i que la presència de cantaders a poc més de 1100 i amb vegetació amb un caràcter més mediterrani, generen un error inevitable que no es pot corregir per no existir suficients dades per analitzar independentment aquests tipus de poblacions.
Les dades ambientals amb les que hem treballat únicament ens donen un model potencial de distribució de les zones de cant, per disposar d’un model de distribució més real caldria tenir en compte en models de dispersió i migració, que analitzin factors com dades històriques, connectivitat, vectors de propagació o la presència de barreres. La simple aportació de dades de la distància a zones humanitzades i infraestructures donava un resultat confús, però tenint en compte les dades aïllades (gràfic 1) i la sensibilitat de la espècie a les pertorbacions humanes, caldria continuar estudiant aquesta variable que podria ajudar a entendre la distribució en zones on la probabilitat és quasi nul•la segons el model.
Caldria també generar model que donessin estimacions d’abundància, incorporant a més factors com la disponibilitat de recursos, la predació o la competència amb altres espècies (Guisan i Thuiller, 2005).
Altres línies per aprofundir en aquest estudi poden anar encaminades a l’anàlisi a nivell del microhàbitats de les zones de cant, hàbitats rics en insectes en l’època de cant i cria o amb una cobertura abundant de neret afavoreixen les poblacions de gall fer (Wegge i Kastdalen, 2008), però altres element com la superfície de boscos madurs en 1 km al voltant del cantader també afavoreixen poblacions més abundants (Wegg i Rolstad, 1986). En aquest sentit, la incorporació al model d’estudis d’índex de vegetació com el NDVI en les èpoques més crítiques, podrien aportar nova informació al model i sobre les condicions particulars de cada un dels hàbitats definits.

L’anàlisi d’aquest altres factors en posteriors estudis han d’acabar així de dibuixar la radiografia del gall fer a Catalunya, la qual cosa, junt amb estudis a nivell de microhàbitat, haurien de donar eines per a una gestió encaminada al manteniment i millora de les poblacions.

Agraïments

Hem d’agrair les dades facilitades per en Diego Garcia i Jordi Ruiz del Departament de Medi Ambient i Habitatge, així com als nombrosos col•laboradors que contribueixen any rere any a recollir dades sobre el gall fer.

Bibliografia

Anderson, R.P., Lew, D., Peterson, A.T., 2003. Evaluating predictive models of species’ distributions: criteria for selecting optimal models. Ecol. Model. 162, 211–232

Bañuelos, M.J., Quevedo M., Obeso J.R., 2008. Habitat partitioning in endangered Cantabrian capercaillie Tetrao urogallus cantabricus. Jour. Ornit. 149, 245-252

Brotons, L., Thuiller, W., Araújo, M.B., Hirzel, A.H., 2004. Presence-absence versus presence-only modelling methods for predicting bird habitat suitability. Ecography 27, 4, 437-448

Canut, J., García-Ferrer, D., Afonso, I., Martínez, R., 2005. Situación del urogallo pirenaico (Tetrao urogallus aquitanicus) en la comunidad autónoma de Cataluña. A, Robles, L., Ballesteros, F., Canut, J. (eds.). 2005. El urogallo en España,Andorra y Pirineos franceses. Situación actual. SEO/BirdLife. Madrid. 60-70

Canut, J., Martínez, R., Parellada, X., García, D., y Piqué, J., 2004. Gall fer, Tetrao urogallus. A, Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L., Herrando, S. (eds), 2004. Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999–2002. Lynx Edicions, Barcelona. 106-107

Côté, I.M., Reynolds, J.D., 2002. Predictive ecology to the rescue? Science, 298 (5596), 1181–1182

DeLong, E.R., DeLong, D.M., Clarke-Pearson, D.L., 1988. Comparing areas under two or more correlated receiver operating curves: a nonparametric approach. Biometrics. 44, 837-845

Duriez, O., Sachet, J.M., Ménoni, E., Pidancier, N., Miquel, Ch., Taberlet, P., 2007. Phylogeography of the capercaillie in Eurasia: what is the conservation status in the Pyrenees and Cantabrian Mounts?. Conserv. Genetics. 8, 513-526

Elith, J., Graham, C., 2009. Do they? How do they? WHY do they differ? On finding reasons for differing performances of species distribution models. Ecography. 32, 66–77

Elith, J., Graham, C. & the NCEAS Species Distribution Modelling Group, 2006. Novel methods improve prediction of species’ distributions from occurrence data. Ecography. 29, 129–151

Elith, J., 2002. Quantitative methods for modeling species habitat: comparative performance and an application to Australian plants. _ In: Ferson, S. and Burgman, M. (eds), Quantitative
methods for conservation biology. Springer, 39-58 pp.
Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L., Herrando, S., (eds), 2004. Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999–2002. Lynx Edicions, Barcelona.

Fielding, A.H., Bell J,F., 1997. A review of methods for the assessment of prediction errors in conservation presence/absence models. Environmental Conservation. 24, 38–49

Grimm, V., Storch, I., 2000. Minimum viable population size of Capercaillie Tetrao urogallus: results from a stochastic model. Wildlife Biology. 6, 259-265

Huberty, C.J., 1994, Applied discriminant analysis. Wiley Interscience, New York.

Lobo, J.M., Jiménez-Valverde, A., Real, R., 2008. AUC: a misleading measure of the performance of predictive distribution models. Global Ecology and Biogeography. 17, 145–151

Moss, R., Oswald, J., Baines, D., 2001. Climate change and breedins success: decline of the capercaillie in Scotland. Journal of Animal Ecology. 70, 47-61

Pascual-Hortal, L., Saura, S., 2008. Integrating landscape connectivity in broad-scale forest planning through a new graph-based habitat availability methodology: application to capercaillie (Tetrao urogallus) in Catalonia (NE Spain). European Journal of Forest Research. 127, 1, 23-31

Phillips, S., Dudík, M., 2008. Modeling of species distributions with Maxent: new extensions and a comprehensive evaluation. Ecography. 31, 161-175.

Phillips S, Anderson R, Schapire R. 2006. Maximum entropy modelling of species geographic distributions. Ecological Modelling. 190/3-4, 231-259

Phillips, S., A Brief Tutorial on Maxent. On: http://www.cs.princeton.edu/~schapire/maxent

Quevedo, M., Bañuelos, M.J., Sáez, O., Obeso, J.R.,2006. Habitat selection by Cantabrian capercaillie Tetrao urogallus cantabricus at the edge of the species’ distribution. Wildl. Biol. 12, 267-276

Robles, L., Ballesteros, F., Canut, J. (eds.). 2005. El urogallo en España,Andorra y Pirineos franceses. Situación actual. SEO/BirdLife Madrid.

Segelbacher, G., Piertney, S., 2007. Phylogeography of the European capercaillie (Tetrao urogallus) and its implications for conservation. J Ornithol. 148, 2, 269-274

Swets, J.A., 1988. Measuring the accuracy of diagnostic systems. Science, 240, 1285–1293.
Wegge, P., Kastdalen, L., 2008. Habitat and diet of young grouse broods: resource partitioning between Capercaillie (Tetrao urogallus) and Black Grouse (Tetrao tetrix) in boreal forests. Journal of Ornithology. 149, 2, 237-244

Wegge, P., Rolstad, J., 1986. Size and spacing of capercaillie leks in relation to social behavior and habitat. Behavioral Ecology and Sociobiology. 19, 401-408.

Figures

Figura 1: model d’idoneïtat per a zones de cant del gall fer predit per Maxent
Gràfics

Gràfic 1: efecte de la distància a zones humanitzades i infraestructures considerada aïlladament de la resta de les variables ambientals

Gràfic 2: Variació de l’àrea que prediu el model en funció del llindar cumulatiu triat

Gràfic 3: corba operada pel receptor (ROC) i valor de l’àrea per sota (AUC) per les dades d’entrenament i del test

Gràfic 4: test jacknife avaluant l’efecte de cada variable indidualment i sense la seva aportació en les dades emprades pel model

Gràfic 5: test jacknife avaluant l’efecte de cada variable indidualment i sense la seva aportació en les dades emprades pel test

Gràfic 6: test jacknife avaluant l’efecte de cada variable indidualment i sense la seva aportació en les dades emprades per l‘AUC

Taules

Variable Codi Descripció Tipus % model presència
topogràfica mde Altitud Continua 57,5
orienta Orientació Categòrica 8,6
pendent Pendent Continua 0,1
sòl litologia Litologia Categòrica 3,2
vegetació hab1 Hàbitat dominant Categòrica 24,8
clima pabril Precipitació a l’abril Continua 0,1
pmaig Precipitació al maig Continua 0
pjuny Precipitació al juny Continua 0,2
tabril Tª mitjana abril Continua 0
tmaig Tª mitjana maig Continua 0,1
tjuny Tª mitjana juny Continua 0
rad4 Radiació mitjana abril Continua 4,6
rad5 Radiació mitjana maig Continua 0,7
rad6 Radiació mitjana juny Continua 0
Taula 1: aportació de cada variable al model elaborat
CODI NOM coeficient
32aa Boixedes (matollars de Buxus sempervirens), de la muntanya mitjana (i de les contrades mediterrànies) 0,1
35a Prats de pèl caní (Nardus stricta), acidòfils, de l’estatge montà de la Vall d’Aran 1,177
36c Prats de pèl caní (Nardus stricta) o de Bellardiochloa variegata, acidòfils i mesòfils, de l’alta muntanya pirinenca 0,463
41c Fagedes acidòfiles pirenaico-occitanes 3,606
41c1 Fagedes subalpines 0,643
42af Boscos mixts d’avet (Abies alba) i pi negre (Pinus uncinata) 1,368
42af Boscos mixts d’avet (Abies alba) i pi negre (Pinus uncinata) 1,361
42b Avetoses acidòfiles de l’estatge montà (i del subalpí) 2,541
42f Pinedes de pi negre (Pinus uncinata), generalment amb neret (Rhododendron ferrugineum), acidòfiles i mesòfiles, dels obacs pirinencs 2,176
42g Pinedes de pi negre (Pinus uncinata), acidòfiles i xeròfiles, dels solells pirinencs 0,337
42h Pinedes de pi negre (Pinus uncinata), calcícoles i xeròfiles, dels solells pirinencs 1,347
42i Pinedes de pi negre (Pinus uncinata), calcícoles i mesòfiles, dels obacs pirinencs 1,615
42j Pinedes de pi negre (Pinus uncinata), o repoblacions, sense sotabosc forestal 1,148
42k Pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), calcícoles i mesòfiles, dels obacs de l’estatge montà dels Pirineus 1,468
42l Pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), acidòfiles i mesòfiles, dels obacs de l’estatge montà (i del submontà) dels Pirineus 0,365
42m Pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), calcícoles i xeròfiles, dels Pirineus 0,754
42n Pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), neutrobasòfiles i mesòfiles, dels Pirineus
42p Pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), acidòfiles i xeròfiles, dels estatges montà i submontà dels Pirineus 1,799
42r Pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), o repoblacions, sense sotabosc forestal 1,776
43a Boscos mixts de faig (Fagus sylvatica) i avet (Abies alba), higròfils, pirinencs 2,836
61d Tarteres i pedrusques silícies de l’alta muntanya 0,732
90a Àrees forestals sotmeses a tala intensa (< 30% de recobriment arbori) 2,13
Taula 2: hàbitats (classificats segons codi CORINE) que contribueixen al model i coeficient amb que ho fan

Anuncis

Aproximació a la caracterització de zones humides al nord de l’Empordà en base a les comunitats d’invertebrats

Abstract

 

S’estudien una sèrie zones humides que inclouen basses temporals, una permanent sulfhídrica i una riera, determinant el grau de diversitat que presenten aquestes rieres, així com el grau d’adaptació dels diferents ordres d’invertebrats mostrejats. Aquesta anàlisi es calcula a partir de l’índex de Shannon i tenint en compte a més criteris d’abundància. Els ecosistemes lenítics temporals es caracteritzen per una gran variabilitat en el nivell d’aigua i la seva composició fisico-química però no es troba una relació clara entre el grau de temporalitat o les dimensions de les basses i la diversitat.

 

Es comprova que hi ha notables diferències entre els espais d’aigua corrent com la riera de l’Anyet i les basses, per la qual cosa es considera que cal emprar metodologies diferents per avaluar-los, atès que els invertebrats més representatius varien en un i altre medi.

 

Per a continuar els estudis es proposen diverses línies d’investigació per aconseguir avançar en la caracterització d’espais d’aigua dolça, tant a nivell de detall com temporal.

 

Introducció

 

L’avaluació de la qualitat de l’aigua a través del coneixement dels seus invertebrats, no és una cosa nova i està prou estudiada al llarg de la Mediterrània (Dimitrou et al, 2006). És important el coneixement de com s’estructuren aquestes comunitats Protocols com l’ECOZO (Agència Catalana de l’Aigua, 2006), o estudis d’investigadors que van col·laborar en la seva redacció (Boix et al., 2005).

 

A l’hora de caracteritzar les basses temporals, les aproximacions i els graus de detall dels estudis poden ésser molt diversos, tradicionalment s’han emprat classificacions més tradicionals fonamentades en el coneixement dels ordres, gèneres i espècies presents per definir indicadors ecològics, però altres tipus d’aproximacions com per la mida dels individus (Quintana et al, 2006), el que ens pot permetre conèixer millor l’estructura i dinàmica de les poblacions i combinat amb els estudis clàssics, conèixer millor l’estructuració de les poblacions.

 

La importància de les zones humides per a la biodiversitat fa que tinguin un tractament específic per a la seva conservació, tant a nivell de convenis internacionals com el RAMSAR, com en normatives de planificació territorial com el Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya.  Un fruit d’aquesta línia de protecció és el catàleg de zones humides de Catalunya que inclou una sèrie d’espais aquàtics.

 

La plana nord de l’Empordà, al peu de l’Albera, té tot un sistema de basses majoritàriament temporals, que presenten una diversitat d’ambients i condicions. En el nostre cas, cercarem una manera senzilla, a partir del coneixement dels individus presents i unes dades senzilles d’obtenir, per caracteritzar un conjunt d’hàbitats aquàtics:

 

  • Una bassa sulfurosa
  • Un conjunt de tres basses als Torlits
  • La bassa d’en Massot
  • La Riera de l’Anyet

 

 

Com a precedent dins del Catàleg de zones humides trobem fitxes caracteritzant:

 

  • Sis basses dels Torlits (anàlisi no individualitzat): estat de conservació molt bo
    • índexs:
      • ECELS (morfologia , vegetació i usos): II bona
      • QUAELS (microcrustacis i macroinvertebrats): III mediocre
    • estat ecològic (ECELS x QUAELS) mediocre

 

  • Estany d’en Massot: en bon estat de conservació

 

La importància d’aquestes basses recau no solament a nivell d’invertebrats u ocells, són també refugi de diferents espècies, hi trobem diversos hàbitats d’interès comunitari (taula 1) i diverses espècies incloses en el catàleg de flora amenaçada de Catalunya com en perill d’extinció com Polygonum romanum ssp. gallicum i d’altres que ho estan com a vulnerables com l’orquídia Spiranthes aestivalis, Isoetes velatum o Cardamine parviflora.

 

Cal fer especial menció del cas de l’anomenada bassa sufurosa. No és estrany la presència d’aigües sulfhídriques a la zona, la zona termal dels Banys de la Mercè més a l’oest o la font sulfurosa de Sant Climent Sescebes, al sudoest de la bassa, tenen orígens similars i de fet, sembla que els Torlits van tenir inicialment un origen similar, en una brolla d’aigua sulfhídrica, que en esfondrar-se, va obturar la surgència.

 

Mètodes

 

S’han fet mostrejos en 5 punts a l’Albera, una bassa permanent d’aigua sulfurosa que brotlla a la mateixa bassa, tres basses temporànies, la dels Torlits gran, la dels Torlits petita i la de Massot i finalment al riu Anyet. També s’han agafat mostres de fang en una bassa temporània que està estancada molt poc temps, per posar aquest fang en aigua en condicions de laboratori, per tal d’analitzar els invertebrats que hi sorgeixen.

 

Per cadascuna de les masses d’aigua visitades farem un mostreig dels invertebrats aquàtics que s’hi trobin presents de la següent manera:

 

  • Valoració relativa i visual de la heterogeneïtat (fondària, vegetació, …) de la massa d’aigua que hem de mostrejar.
  • Amb l’ajuda dels salabres, fer 10 “salabretades” a cadascuna de les masses valorant independentment un dels factors que intervenen en aquesta heterogeneïtat (ex. 5 “salabretades” a una fondària i 5 més a una altra fondària). En el cas del mostreig de la riera, s’aixequen pedres, i recullen amb el salabre els organismes.
  • Per a cada bassa es valoren qualitativament i quantitativament, les mostres al laboratori, donant valors d’abundància entre 1 i 5 segons si hi ha de 1 a 5, 6 a 25, 26 a 100, 101 a 1000 i més de 1000 individus

 

Posteriorment es determina la diversitat trobada a nivell d’ordre en cada una de les basses. Per això es fan servir dos índex, un determinant el grau d’abundància mitjana i multiplicant-lo pel nombre de diferents grups d’individus agrupats a nivell d’Ordre. Un segon índex serà el de Shannon segon la expressió:

 

 

 

 

 

En segon lloc s’analitzarà la capacitat dels diferents ordres d’espècies a les condicions que hi ha en les diferents basses analitzades, determinant quins són més versàtils. Amb aquesta finalitat emprarem de nou l’índex de Shannon:

 

 

 

 

 

 

L’ús d’aquest índex per avaluar la diversitat està àmpliament establert en ecologia , però també en el cas de bases temporals (Trigal et al. 2006).

 

Resultats

 

En la taula 2 s’indiquen les dades d’ubicació, superfície total i de la làmina d’aigua en el moment de fer les mesures i fondària.

Al definir la bassa gran dels Torlits com a semipermanent ens referim a que manté aigua la major part de l’any, tot i que també té normalment períodes secs.

 

Variabilitat entre les basses

 

Per a disposar d’una referència a nivell comparatiu, s’ha definit una bassa teòrica en la qual s’indica el que es pot arribar a trobar en teoria en una bassa permanent teòrica en aquesta zona i època i comparem l’índex de Shannon i el de diversitat obtingut pel producte entre el nombre d’ordres presents i l’índex d’abundància (gràfic 1).

 

Com es pot apreciar en el gràfic 1, l’ordre de més a menys diversitat és el mateix aplicant tots dos índexs, de manera que la bassa dels Torlits petita és la que presenta valors més alts i propers als de la bassa permanent teòrica. En l’altre extrem, la bassa dels Torlits seca, amb únicament ostràcodes (taula 3), és la que menys diversitat presenta.

 

Examinant les característiques morfològiques com la fondària o la superfície de la làmina d’aigua de les basses no sembla existir un lligam directe entre la diversitat mesurada i aquelles y caldria un estudi més detallat incloent altres dades com la qualitat i característiques de l’aigua, la vegetació… per caracteritzar millor els factors que influencien en la diversitat o establir estudis en un nombre més gran de basses que poguessin indicar una tendència estadísticament contrastada.

 

Si sembla ésser un factor limitant clar, el fet que una bassa estigui seca, atès que solament hem trobat espècies d’un ordre amb postes en el fang sec. També és limitant la presència de sulfhídric en la bassa sulfurosa, que és la segona menys diversa.

 

Cal dir que la riera de l’Anyet presenta clares diferències amb la resta, no té crustacis que no tenen mecanismes de subjecció que els permetin mantenir-se en aigua corrent, a més és la única zona on hem trobat efímeres, odonats, tricòpters i gasteròpodes.

 

Variabilitat entre els ordres

 

Les mostres, classificades a nivell d’ordre, presenten una major variabilitat en el cas dels dípters, (gràfic 2)  molt per sobre que qualsevol altre ordre del grup dels insectes.

 

Pel que fa als crustacis, els copèpodes són l’ordre que ens dona una major diversitat d’ambients, el que és coherent amb que dins dels diferents ordres de crustacis mostrejats, és el que té més varietat d’espècies, el que li dona facilitat per adaptar-se diversitat de condicions. Si tenim en compte les abundàncies acumulades, els copèpodes serien fins i tot més nombrosos que els dípters. Quasi tant diversos aquests, són els ostracodes, que a més són els únics que han eclosionat en la mostra recollida en la bassa seca dels Torlits

 

Discussió

 

El treball s’ha desenvolupat en el marc del Màster en Medi Ambient de la Universitat de Girona i amb suport logístic i material d’aquesta.

 

Les dades es recullen el 27 de març de 2009, per tant no es compleix el protocol d’avaluació de l’estat ecològic (Agència Catalana de l’Aigua, 2006) per avaluar zones humides, que estableix que les dades es prenen a finals de la primavera.  No es determinen per tant els microcrustacis  a nivell de gènere o espècie (Daphnia i Monia) com estableix el protocol es deixa aquest estudi més específic per com un línia per on podria seguir l’estudi.

 

L’època fixada al protocol cerca un moment adient per avaluar al major part de les espècies presents. En el nostre cas, la data de mostreig pot tenir certa influència, així, la sensibilitat de certs anfípodes a pH baixos i que sovint toleren concentracions baixes d’oxigen, podria explicar la seva absència de la bassa sulfurosa i la baixa densitat en general, atès que s’han trobat solament a la bassa dels Torlits petita i en baixa densitat. Probablement altres interpretacions com l’època del mostreig poden expliquen aquests resultats, però caldria repetir el cens a finals de primavera per comprovar si això realment és així o si hi altres condicionants derivats de l’hàbitat.

 

Dins dels crustacis, els ostràcodes abunden en basses molt productives en matèria orgànica i trobem que abunden més a la bassa de Massot, aparentment més eutrofitzada. La seva capacitat de resistència queda palesa en ésser els únics que han aconseguit descloure en la bassa seca dels Torlits. Els cladòcers són bons indicadors de l’excés d’acidificació i de fet no estan a la bassa més àcida. Però són els copèpodes l’ordre amb major grau de diversitat en el conjunt de les basses i la riera mostrejats, el que pot estar motivat per ésser un grup molt nombrós amb espècies que poden adaptar-se a multitud de condicions.

 

D’acord amb l’índex de Shannon, els millor representats són els dípters que aprofiten la seva per adaptar-se a qualsevol medi aquàtic, pel que fa a la resta d’ordres d’insectes, únicament hem trobat coleòpters en les basses, limitant la seva presència a la riera de l’Anyet, així com passa amb els gasteròpodes.

 

Les diferències en la composició entre la riera de l’Anyet i la resta de les basses fan pensar que no s’haurien de comparar, el corrent d’aigua impedeix la presència de crustacis i la de peixos afecta negativament a les postes i larves d’amfibis, per la qual cosa s’hauria d’avaluar seguint una metodologia diferenciada. Un recolzament a aquesta idea és que l’Agencia Catalana de l’Aigua, de la Generalitat de Catalunya, estableix diferents protocols per avaluar les zones humides (ecosistemes lenítics soms) dels rius i rieres.

 

No existeix una correlació clara entre la diversitat i el volum d’aigua, profunditat o la superfície de la làmina d’aigua en les zones mostrejades. Factors com la qualitat de l’aigua, la vegetació i l’època de mostreig, insuficientment avaluats, poden explicar els valors de diversitat obtinguts, més que altres elements com el grau de temporalitat de les basses que no sembla estar correlacionat amb el grau de diversitat. Tot i això, caldria estudis més complerts, amb un nombre més gran de basses per poder corroborar o descartar aquesta hipòtesi.

 

Properes línies d’investigació podrien anar dirigides a fer mostrejos a finals de primavera, coincidint en l’època en que podem trobar la major part de les espècies, mesurant més paràmetres de la vegetació i condicions de les basses i classificant a nivell de gènere i espècie de manera que es puguin obtenir valors d’índex com:

 

  •  ACCO: que mesura la sensibilitat de les espècies dels microcrustacis a les característiques de l’aigua
  •  RIC: que mesura la riquesa de crustacis i insectes
  •  QAELS: que a partir dels dos anteriors determina la qualitat ecològica dels ecosistemes lèntics
  •  ECELS: avalua la qualitat hidromorfològica tenint en compte la vegetació i els usos del sòl

 

A partir dels índexs anteriors es podria caracteritzar cada bassa i cercar factors que afectin a la seva qualitat.

 

Una altra opció seria l’anàlisi en diferents èpoques de l’any com en altres estudis similars (Trigal et al, 2006) i analitzar com evoluciona la composició al llarg de l’any i en diferents condicions ambientals i de qualitat de l’aigua.

 

Finalment cal fer notar que l’estudi o l’aplicació dels índex anteriors, ens dona una idea de la diversitat però no de la singularitat de les espècies presents, això requeriria estudis més detallats i podria donar un valor indicatiu de la necessitat de conservació més elevat diferents a la gradació obtinguda

Bibliografia

 

Agència Catalana de l’Aigua. 2006. ECOZO. Protocol d’avaluació de l’estat de les zones humides. A: http://aca-web.gencat.cat/aca/appmanager/aca/aca?_nfpb=true&_pageLabel=P1206254461208200588613

 

Bagarinao T. 1992. Sulfide as an environmental factor and toxicant: tolerance and adaptation of aquatic organisms. A: Aquatic. Toxicoogy. 24: 21-62.
Boix, D.; Gascon, S.; Sala, J.; Martinoy, M.; Gifre, J.; Quintana, X. A new index of water quality assessment in Mediterranean wetlands based on crustacean and insect assemblages: the case of Catalunya (NE Iberian peninsula). A: Aquatic Conservation: Marine And Freshwater Ecosystems 15: 635 – 651.

 

Dimitrou, E.; Karaouzas, I.; Skoulikidis, N.; Zacharias, I. 2006. Assessing the environmental status of Mediterranean temporary ponds in Greece. A: Ann. Limnol. – Int. J. Lim., 42 (1), 33-41

 

Mandaville, S. M. 2002. Benhic Macroinvertebrates in Freshwaters—Taxa Tolerance Values, Metrics, and Protocols. Project H-1, A: Soil and Water Conservation Society of Metro Halifax 48. pp.

 

MACKIE, G.L. 1998. Applied Aquatic Ecosystem Concepts Course Pack, University of Guelph. A: Guelph.

 

Quintana, X.D.; Boix, D.; Badosa, A.; Brucet, S.; Compte, J.; Gascón, R.; López-Flores, R.; Sala, J.; Moreno-Amich, R. 2006. Community structure in mediterranean shallow lentic ecosystems: size-based vs. taxon-based approaches. A: Limnetica, 25(1-2): 303-320

Trigal, C.; Garcia-Criado, F.; Fernández-Aláez, C. 2006. Among-habitat and temporal variability of selected macroinvertebrate based metrics in a Mediterranean shallow lake (NW Spain). A: Hydrobiologia 563:371–384

 

Taules

 

Taula 1

 

Bassa Hàbitats d’interès comunitari
Massot 3130 Aigües estagnants, poc o molt mesotròfiques, amb vegetació de les classes Littorelletea uniflorae i/o

Isoeto-Nanojuncetea

 

Torlits 3120 “Aigües estagnants oligotròfiques molt poc mineralitzades, amb Isoetes spp., en terrenys generalment arenosos de

la Mediterrània occidental”

3130 “Aigües estagnants, poc o molt mesotròfiques, amb vegetació de les classes Littorelletea uniflorae i/o Isoeto-

Nanojuncetea”

3140 “Aigües estagnants oligomesotròfiques, dures, amb vegetació bentònica de carofícies”

 

3150 “Estanys naturals eutròfics amb vegetació natant (Hydrocharition) o poblaments submersos d’espigues d’aigua

(Potamion)”

3170* “Basses i tolls temporers mediterranis” -hàbitat prioritari-
6420 “Jonqueres i herbassars graminoides humits, mediterranis, del Molinio-Holoschoenion”

 

Taula 2

 

Nom Ubicació

(coord UTM)

Àrea total (m2) Àrea làmina aigua (m2) Perímetre (m) Profunditat (m) Observacions
Màxima Mitjana
Sulfurosa

X=495920

Y=4692202

32,33

32,33

22,8

0,4

0,3

Permanent
Torlits petita

X=4496702

Y=4692064

264859

5345

389

0,7

0,4

Temporal
Torlits gran

X=496652

Y=4692338

27218

622

1,5

1,05

Semipermanent
Torlits seca

X=496833

Y=4692144

2133*

 

 

 

Temporal
Massot

X=498692

Y=4692393

20681

10725

450

1,2

0,5

Temporal
Anyet

X=498001

Y=4692970

 

 

20

0,4

0,2

Riera

 

*Totalment seca, ens referim en aquest cas a la superfície màxima

Taula 3

 

Phylum Ordre Torlit gran Torlit petit Torlit seca Sulfurosa Massot Anyet Permanent teòrica
Crustacis Copepodes

4

4

 

4

4

 

4

Cladocers

4

3

 

 

4

 

4

Ostràcodes

3

3

3

 

4

 

3

Anfípodes

 

1

 

 

 

 

 

Insectes Odonats

 

 

 

 

 

2

2

Efímeres

 

 

 

 

 

3

 

Plecòpters

 

 

 

 

 

 

 

Coleòpters

1

 

 

 

1

 

1

Dípters

2

2

 

4

2

3

3

Tricòpters

 

 

 

 

 

4

 

Hemípters

 

1

 

1

 

 

2

  Planaria

2

2

 

 

2

 

1

  Gasteròpodes

 

 

 

 

 

1

 

  Amfibis

1

3

 

 

 

 

3

  Acars

2

2

 

 

 

 

2

  TOTAL

19

21

3

9

17

13

25

  Grau mitjà d’abundància

2,38

2,33

3,00

3,00

2,83

2,60

2,50

  Nombre d’ordres

8

9

1

3

6

5

10

  Ind. Riquesa

19

21

3

9

17

13

25

  Ind. Shannon

2,498

3,046

0,000

1,392

2,440

2,200

3,193

 

Gràfics

 

Gràfic 1

 

Gràfic 2

 

Diversos factors afecten any a any i bosc a bosc a l’èxit reproductor:

         Una cobertura òptima de nabiu aproximadament del 15%

         Presència de zones de refugi en mosaic amb zones més obertes amb fonts d’alimentació

         Poblacions baixes de predadors

         Número de dies de pluja a principis de la cria (estudis a Noruega sobre la influència de la pluja dels 10 primers dies de Juny)

         Disponibilitat de larves

         Absència de cacera o furtivisme

         Baixa competència per l’alimentació i l’hàbitat (per exemple, en zones amb molt cérvol, es mengen el nabiu i afecten negativament al gall fer)

 

Dins d’aquests requeriments cal tenir en compte que hi ha una sèrie d’èpoques crítiques pel que fa a la nutrició i per tal s’ha d’estudiar amb cura:

 

         La primavera: època en que la qualitat de la dieta afecta a la qualitats dels ous i la seva viabilitat

         Les primeres 2-4 setmanes de vida, on el polls tenen alts requeriments en proteïna i complementen la alimentació herbívora amb artròpodes.

         El clima, que afecta el moment i la taxa de creixement de les plantes a la primavera i la disponibilitat d’artròpodes als inicis de l’estiu, de manera que modificacions en el clima poden afectar especialment quan es produeixen a la primavera i inicis d’estiu

 

L’alimentació del gall fer és important per tal d’entendre com sel·leciona l’hàbitat el gall fer, estudis tant detallats com el de la taula següent, no són freqüents tot i ésser ilustratius. dieta-gall-a-escocia

Dades de Ron Summers i altres publicades a Bird Study (2004), 51, pg 58-68.

A l’hivern el gall fer s’alimenta principalment d’acícules de pi, practicament de mitjans d’octubre a abril. Els conos de polen formen part de l’alimentació al maig, juny i juliol i els fruits del nabiu a l’estiu i la tardor.

Els polls, que naixen a primers de juny, s’alimenten durant les dues primeres setmanes de formigues, papallones, coleòpters i altres invertebrats. Al juliol i a l’agost cada cop queden menys invertebrats i l’alimentació vegetal pren cada cop més protagonisme, especialment de les plantes amb baies.

Costums

El gall fer vola combinant un aleteig sorollòs i ràpid amb planejos, que li permeten desplaçar-se distàncies curtes.

La major part de l’any són força terrestres excepte a l’hivern que passen més temps als arbres, essent poc gregaris i difícils de veure, excepte a l’època de cèl quan es reuneixen en cantaders on els mascles canten per atreure les femelles i aparejar-se.

Els gall cerquen els cantaders per la tarde i volen a una branca gruixuda i horitzonatal des d’on canta a primeres hores de la matidada per atreure les femelles, emprant un territori d’entre 50 i 100 m de diàmetre.

En ple cèl pot cobrir les femelles fins a tres vegades en un dia i no s’espanta de l’home, fins i tot hi ha citats casos en que l’ataca per allunyar-lo, la gallina posa entre 5 i 12 ous, que incuba únicament ella durant 26 dies. Els polls són nidífugs el que fa que la meitat puguin morir les primeres setmanes de vida

A l’estiu és terrestre i s’alimenta de herbes, crisàlides de formiga, aglans, baies i fins i tots llangardaixos o petites serps, a l’hivern es molt arborícola i manté amb acícules de pins i brots de plantes. Traga pedres que li faciliten la digestió.

Amenaces

Tant les poblacions del Cantàbric com les del Pirineu estan considerades en perill, tot i que probablement les primeres són les que ho estan més, si tenim en compte la seva disminució aquests darrers anys.

Els usos cada cop més intensos del territori han  fet que els hàbitats siguin cada cop més reduits, la seva fragmentació porta a que alguns cantaders estiguin propers a les vores o en forests massa petites el que fa que sigui més fàcil la seva desaparició, principalment quan es veuen obligats a desplaçar-se o emprar hàbitats subòptims o no forestals.

La presència de depredadors, d’ungulats que competeixen per l’aliment i alteren l’hàbitat (desapareixen zones de protecció), activitats com les estacions d’esquí o rutes per raquetes o esquí de muntanya o fondo, fan que sigui cada cop més difícil que trobin àrees  de les 200 ha que necessiten, amb hàbitats adients i les condicions de tranquilitat que requereixen.

La supervivència del gall fer està lligada a la protecció de les àrees vitals (cantaders, zones d’hivernada i de muda i cria), integrar la seva presència en la gestió d’aquestes zones, evitar noves infrastructures, controlar les poblacions de cèrvol i senglar… La protecció del gall fer a més, afavoreix la d’altres espècies com el mussol pirinenc i el picot negre.